Allò que no es diu en un comiat, però tothom sent
Hi ha comiats on les paraules sobren. On el silenci pesa més que qualsevol discurs i una mirada conté més veritat que un llarg parlament. En un tanatori, especialment en un tanatori de Sabadell, això passa sovint. Les persones s’asseuen, s’aixequen, s’abracen amb una discreció gairebé tímida, i en aquests petits gestos s’hi diu tot.
El dol no sempre sap parlar. A vegades només sap respirar a poc a poc, aguantar una mà, assentir amb el cap quan algú s’acosta. En aquests moments, el silenci no és buit. És un llenguatge compartit que tothom entén, encara que ningú no l’expliqui.
Parlar del dol també és començar l’any cuidant-nos
L’any nou s’acostuma a presentar com una pàgina en blanc. Propòsits, calendaris acabats d’estrenar, la sensació que tot pot tornar a començar. Però no sempre arribem al gener lleugers. Hi ha absències que no entenen de dates, silencis que s’allarguen més enllà de les campanades. El dol no es queda enrere quan canviem d’any; camina amb nosaltres, discret, però persistent.
Parlar del dol, especialment en aquests primers mesos de l’any, pot ser una manera profunda de cuidar-nos. De donar nom al que pesa, de reconèixer el que fa mal, i també d’obrir petits espais de llum dins la tristesa.
